Aquest relat el vaig escriure fa un any. Técnicament el vaig fer per a un concurs de Castellar del Vallés, però això només era una escusa per a escriure'l. La veritat és que tenia moltes ganes d'escriure aquesta història, així que em vaig buscar un al·licient ^^ No vaig guanyar el concurs, però em va agradar molt escriure aquest relat.
***
-Guillem?- El pare el busca.
-Sóc aquí- respon el nen des de la seva cambra. Poc després el pare obre la porta de l’habitació, entra i s’asseu al llit, al seu costat. El nen es fixa, sense voler, en que el pare té encara els ulls vermellosos. També li crida l’atenció un gran sobre que duu a les mans.
-És per a tu- li explica el pare en veure que ell mira el sobre-. L’avi feia temps que...- se li fa un nus a la gola cada cop que en parla. Pare i fill havien estat molt units. Respira profundament i segueix- feia temps que sabia que li quedava poc temps de vida. Suposo que va decidir deixar-te un últim record seu. Estava entre les coses a repartir del seu testament. Té, és per a tu- el pare li dóna el sobre a en Guillem, i després li despentina els cabells, com quan era un marrec. En guillem el mira mig indignat i el pare esbossa un mig somriure. El seu fill es creu molt gran per tenir dotze anys, però per a ell continua essent un nen encara. Després el pare se’n va, deixant en Guillem sol per a que pugui obrir amb tranquil·litat l’últim regal del seu avi.
En Guillem es mira el sobre, encuriosit. No sabia què era allò que podria haver-li deixat el seu avi de record. Amb les mans tremoloses obre el sobre i n’extreu un gran quadern i un altre sobre més petit, de carta. Fulleja el quadern, i descobreix, per a la seva sorpresa, que en realitat és un quadern de dibuix.
-No sabia que l’avi sabés dibuixar- murmura, sorprès, per a sí mateix. Abans de seguir mirant el quadern, però, decideix llegir primer la carta, així que deixa aquest a un costat i obre el petit sobre. N’extreu un full de color beix, escrit amb molta cura i amb la elegant i inigualable lletra del seu avi.
Estimat Guillem,
Sento no poder ser amb tu per donar-te aquest petit regal, fill meu. Però la vida de vegades segueix el seu propi camí, que hi farem... M’agradaria que no estiguessis trist per mi ara que no hi sóc. Vull que sàpigues que estic molt orgullós de tu, i que passi el que passi, sempre em tindràs al costat si
Però tornem al regal, que ja començo a divagar. Que et semblen els dibuixos?Ja se que m’ho tenia una mica amagat, però en realitat dibuixar és un dels meus hobbies preferits.
Però bé, ara vull que facis una cosa, o sinó el regal no tindrà sentit. Em promets que faràs el que et digui i ho intentaràs fer tant bé com puguis? Confio en tu. Es tracta de que vagis mirant els dibuixos del quadern un a un, i que te’ls miris bé. Vull que els observis i t’hi paris a pensar un moment, que intentis imaginar-te la vida de les persones que hi veus dibuixades. Que t’imaginis què feien abans del retrat, i què faran desprès.
Creus que ho podràs fer? Sembla senzill, però no ho és pas! Has d’utilitzar la teva imaginació, deixar-la volar. No tinguis por d’inventar-te coses, per molt impossibles que semblin!
Confio en que faràs el que t’he demanat. T’estimo molt, i no ho oblidis: sempre seré al teu costat! Només cal que em busquis dins del teu cor. Allí estaré.
Una fortíssima abraçada,
L’avi Enric
En Guillem s’eixuga una llàgrima que li ha caigut en llegir la carta. Encara no té massa superada la seva mort, i tot això se li fa dur. Decideix fer allò que li demana el seu avi, i fer-ho tant bé com pugui. Agafa el quadern de dibuix i l’obre per la primera pàgina.
Es troba amb un dibuix d’un nen petit, que observa amb atenció una flor, mentre la seva mare l’estira de la mà per que marxin. El dibuix està fet a carbonet, i és molt realista. En Guillem fa el que li ha dit l’avi i s’hi fixa bé. Descobreix que el nen duu una motxilla i un llibret petit a la mà. La mare sembla a punt de mirar el rellotge, va molt elegant i duu una carpeta. En Guillem es pregunta d’on vénen. Sembla bastant evident que el nen acaba de sortir de l’escola, i que la mare l’ha vingut a buscar i ara van a casa. Guillem s’imagina que potser la mare a arribat una mica tard i per això el nen porta un llibre a la mà: l’ha estat llegint. Potser per això, també, observa la flor. Segur que pel seu cap corren un munt d’històries d’aventures, incitades pel llibre, i la flor n’és una part més. Intenta imaginar-se on van. La mare sembla tenir molta pressa. Potser arriben tard al metge, o potser ella ha de tornar a la feina. Qui sap? Potser ha de deixar el nen a algun lloc i ella ha de marxar a... una conferència important, per exemple. Potser es política! O potser es una metgessa important que ha descobert la cura d’una estranya malaltia i ha de fer-ho saber a tothom...
En Guillem somriu davant la multitud d’idees estranyes que se li ocorren. Decideix que aquest dibuix ja ha donat prou de sí i gira pàgina per veure el següent.
És un dibuix més senzill que l’anterior. Hi surt una noia jove asseguda en un banc de carrer. La seva postura es alacaiguda, i sembla que la rodegi una aura de desolació. Sembla trista i mira al seu voltant sense veure-hi. En Guillem es pregunta d’on ve. Sembla tant afligida... Potser ve d’un funeral? S’ha barallat amb algú? Se sent sola? Milions de possibilitats creuen la ment del nen, i se n’imagina un miler més per al futur de la noia. Potser no s’atreveix a dir-li al noi que li agrada que l’estima, i potser el que passarà és que aquest noi s’aproparà a ella, com a les pel·lícules, i la salvarà de la tristesa, li dirà que l’estima i seran feliços. O potser la noia tornarà a casa i en veure la desolació que l’envolta decidirà marxar ven lluny a veure món i coneixerà un munt de persones interessants.... Potser ha descobert que s’ha de morir d’aquí a poc i per això està tant trista. Potser decidirà que els seus últims dies siguin fantàstics i es decidirà a fer tot allò que havia volgut fer, o dir tot allò que hauria volgut dir. En Guillem aviat s’adona que no hi ha límits per a les històries que s’inventa, i enseguida deixa de pensar en històries comuns i monòtones per a inventar-se coses molt més curioses i impossibles. A mesura que va girant fulls i es troba amb nous personatges, la seva imaginació se’n va i vola lliurement. I, de sobte, ja no es troba a la seva habitació, sinó que es mou enmig de figures que han deixat de ser de carbonet per a convertir-se en persones de carn i ossos. Ara es troba al costat d’un home gran que surt del metro, ara passeja al costat d’una parella amb un gos, ara neda amb un grup de nens a la platja... El temps se li passa volant, i no s’adona de que quasi ha acabat de mirar tots els dibuixos del quadern. S’ho està passant tant bé que oblida tot el que abans el preocupava i se sent feliç. Descobreix que això d’inventar-se històries li encanta i que realment no hi ha límits. Tot allò que sigui capaç d’inventar-se podria ser real. Ara un noi que s’asseu en una taula de restaurant es converteix en un espia que intenta descobrir on s’amaga el cap d’una banda de delinqüents molt perillosa; una noia en un cotxe és una princesa d’un llunyà país que ve d’incògnit a trobar-se amb l’home que estima; o un vell dormint en un banc es converteix en un actor cansat que no vol tornar a casa perquè els seus fills no l’entenen i s’hi sent malament, i només es troba a gust a l’aire lliure, amb els ocells. Els dibuixos són increïbles i semblen no acabar-se mai. Però finalment arriba l’inevitable: l’últim dibuix.
En Guillem gira pàgina i es queda mut per la sorpresa. Aquest no és un dibuix com els altres: és un dibuix de sí mateix. No n’hi ha cap mena de dubte: és ell. Està assegut amb les cames encreuades, amb el quadernet del seu avi entre els genolls i la carta al costat. Els trets físics són indubtablement els seus, i no pot imaginar com va saber el seu avi que estaria exactament en aquella posició. La roba no concorda, i els voltants són difusos, però això és el de menys. El cas és que és ell. En Guillem traga saliva i observa el dibuix, com les altres vegades. Ell sap el passat del dibuix: ho acaba de viure. Però la veritat és que si no hagués sabut d’entrada que era ell, s’hauria pogut imaginar un munt de coses diferents. Se’n fa creus del munt de possibilitats que se li passen per la ment, i el fet de saber que només n’hi ha una de correcta el desconcerta. Es pregunta, tal i com ha fet en tot els altres dibuixos, què passarà ara. Això se li fa encara més estrany. S’està imaginant com continuarà la seva vida! És possible això? És possible que s’imagini com serà el seu futur i que es compleixi? En Guillem no sap que pensar. Per primer cop, es queda en blanc davant del dibuix. Durant molta estona observa la imatge i la relaciona sense voler amb la vida real. Intenta imaginar-se com serà el seu futur. S’adona que amb sí mateix no pot fer com abans, no pot inventar-se coses completament estrafolàries. La seva és una vida real! Llavors comprèn que la seva vida és molt més avorrida del que es pensava, i sense voler comença a imaginar què li agradaria que passés per canviar-la. Poc a poc comença a veure diferents alternatives, diferents opcions per fer la seva vida més interessant. Durant una estona es diverteix imaginant coses completament impossibles, com ara que ell és en realitat un arma del govern i que en créixer tothom el busca i ell en realitat no sap res i es passa la vida fugint... Al final, però, decideix tornar a la realitat. Potser aquelles històries impossibles no poden acomplir-se, però pensa que potser hi ha coses que sí que poden ocórrer. Podria convertir-se en algú famós, per exemple. I si descobreix que es un gran pintor? O un escriptor fabulós. Potser resulta que coneixerà algú genial i aquest encontre farà que la seva vida canviï. O potser pot estudiar moltíssim i convertir-se en un gran metge per salvar milions de vides. Perquè no? Ara un nou ventall de possibilitats li creua la ment, i s’adona que d’aquestes n’hi ha moltes que potser sí que pot complir. S’adona que el seu futur depèn de sí mateix, i que tampoc hi ha límits aquí per a la seva imaginació, excepte els que ell mateix s’imposi. En Guillem agraeix mentalment i de tot cor el regal del seu avi, i gira l’ultima pàgina. Descobreix llavors que al final hi ha un petit text escrit a mà, de lletra inconfusible:
No hi ha límits per a la imaginació. No hi ha fronteres. Pots arribar a ser tot allò que t’imaginis. Hi ha molta gent que no descobreix mai aquest ventall de possibilitats, i es conformen en tenir una vida avorrida i trista. Passen per la vida sense viure realment i donen tota la culpa de la seva dissort al destí. No s’adonen que són ells els que construeixen el seu propi camí.
Tu acabes de descobrir que pots fer-ho. Que la teva vida sigui avorrida o interessant només depèn de tu! No ho oblidis. Deixa que la teva imaginació et guiï i viu la vida intensament. No tinguis por de voler aconseguir impossibles, perquè aquells que no somien no arriben enlloc. Fes de la teva vida una història que es mereixi ser explicada. Viu la vida, fill meu.
No tinguis por de somiar.
.