Un ocell canta. La seva melodia es perd entre les fulles dels arbres que m'envolten. Jo la sento llunyana. Fràgils parets transclúcides s'alcen al meu voltant, amortint els sorolls, les olors, les sensacions. Dins la meva petita capsa de vidre, tan sols un sentiment m'acompanya, pres de mi. Els minuts es pasen com milenis; les hores, com eternitats. Fa temps que he deixat de pensar. La meva ment s'ha batut en retirada, vençuda en la seva lluita contra la soletat de la tristesa. Ara, es troba tancada en algun punt dins meu, tan a prop, però tan llunys de qualsevol intent de tocar-la, de tornar-la a fer meva. El meu cor es consumeix, perdut en un mar de tristor aparegut del no-res, que ara m'envolta i em fa sentir nàufraga de mi mateixa, perduda, a la deriva de les meves pròpies emocions que ara em dominen. Un ocell canta. La seva melodia es perd entre les fulles dels arbres que m'envolten. Després, silenci. Jo... em fonc amb les ombres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario