P.D: t'estimo

Aquesta carta la vaig escriure perque en el cinema del poble feien un concurs: si presentaves una carta d'amor bonica, sortejaven dues entrades per anar a veure la pel·lícula P.S: I love you. Com que tenia temps lliure i volia veure la peli, vaig escriure això. Va ser divertit ^^ Vaig ser l'única participant, crec xD Vaig entrar gratis ^^ Va estar molt bé =)

***

Estimada Júlia,

Aquí la nit s’escola en el silenci dels records. No m’hauria imaginat mai que les nits poguéssin ser tant llargues, tant doloroses. Des que vas marxar sóc incapaç de tancar els ulls i no veure el teu rostre, recordar les teves mans o escoltar la teva veu. Ja no dormo. Al principi ho feia, i somiava en tu cada nit. Revivia tots aquells moments que vam passar junts i tornava a ser feliç per uns instants. Després despertava i el dolor de la teva llunyania era tant intens que ara prefereixo no somiar, a soportar-lo altra vegada.
T’anyoro. Moltíssim. Vagi on vagi tot em porta records teus: el mar, la platja, els carrers del poble, el cafè, aquell parc ¿te’n recordes?... fins hi tot la meva habitació sembla cridar el teu nom. Tot el que vam viure plegats... tots aquells vespres vora el mar, observant les postes de sol, totes aquelles converses, totes les ilusions, les promeses... Tot ha acabat tant bruscament que encara sóc incapaç de creure que ja no ets al meu costat. De vegades crec sentir el teu perfum i em giro, amb el cor desbocat, creient inútilment que tornes a ser al meu costat. Però no hi ets. No hi ets.

Estimasíssima Júlia. Em pregunto que deus estar fent en aquest moment, mentre jo escric. Penses en mi? Jo no puc deixar de fer-ho. La vida sense tu és tant insubstancial... Tant trista. De vegades desitjo estar mort abans que tant lluny de tu. Però em manté viu l’esperança de tornar-te a veure algun dia, de poder tornar-te a abraçar. Visc dels teus records. Dels moments que vam compartir. El meu cor duu gravat cada bes que em vas regalar, cada carícia. Són l’al·lè de la meva vida, l’única cosa que em manté viu.
Tinc por que creguis que tant sols t’estic escrivint vells topics i que no estic parlant amb el cor a la mà. Et suplico que no ho pensis, tot i que hi ha una cosa que és certa: no escric amb el cor a la mà perquè el meu cor ja no és meu. Et pertany i te’l vas endur amb tu el dia en que vas marxar, deixant-me un forat de buidor dins el pit. Potser per això no se trobar les paraules per dir-te fins a quin punt t’estimo i et trobo a faltar.
El meu amor. Em pregunto que deus estar sentint en llegir aquesta carta. Em turmenta pensar que et pugui fer plorar. No puc suportar la idea de que t’he fet vessar llàgrimes. Jo... vull que siguis feliç. Que tinguis sort i una gran vida. Que el sol brilli en honor teu i que tot et vagi bé. Si tu ets feliç, jo també ho seré. És l’unic que desitjo.

Somriu per a mi, amor. Potser no ho saps, però el vent em duu totes les teves paraules callades i em xiuxiueja tot allò que fas pensant en mi. Somriu, perquè sinó serà el meu cor el que morirà annegat de llàgrimes.

Sempre teu,
Marc

P.D. T’estimo.