Aquest relat el vaig escriure a quart de la ESO, per a un treball de classe. El van presentar al concurs El gust per la lectura, però no va guanyar res. Tinc la teoria de que era massa trist com per agradar al jurat. De fet, el vaig escriure trist expresament. Volia que fos així. El concurs m'importava ben poc (de fet, odio aquest concurs xD M'hi vaig presentar perquè em van obligar, però això és una altra història). Representa que aquest relat havia d'expresar nosequé de integració social, no me'n recordo ja. El que jo volia que expresés era dolor. És un relat que m'agrada, però no és un relat bonic. És massa trist. I és que aquesta era la idea.
***
Plovia. Era una pluja freda, persistent, que l’acompanyava anés on anés. I res indicava que pararia de ploure. Va aixecar els ulls cap al blau cel del migdia i el sol l’enlluernà. Ah, és clar, només plovia dins del seu cor. El pensament la va fer mirar enrere, en els records. Li semblava que sempre havia plogut dins seu. No podia recordar un temps en que brillés un sol com el que li cremava la pell.
Va continuar agenollada sobre l’herba, en la mateixa posició de quasi tot el matí, sentint el sol al clatell i la pluja del seu interior. Sabia que la consciència se li escapava de les mans a poc a poc, amb cada alè. Feia temps que havia deixat de veure el cementiri que l’envoltava. En la seva ment només veia la tomba que tenia al davant, i pluja. No havia respost a cap de les preguntes que li havien fet, ni a les paraules de consol que li havien adreçat. De fet, l’únic que havia dit en els últims dos dies havia sigut el seu nom al conserge del cementiri. Tampoc havia plorat. Ho havia fet quan va saber que Ell havia mort, però no ara. Una de les condicions de la maleïda pluja del seu interior era la incapacitat de plorar, d’alliberar-se de la presa que acabaria per desbordar-se i ofegar-la, dins seu. Va passar moltes hores asseguda allà, sense pensar en res. No podia pensar. No tenia prou forces per fer-ho. Només va retornar a mitges a la realitat quan un dels guardes del cementiri li va dir que era molt tard, que hauria de marxar, i que si volia podia tornar l’endemà. Ella va fer un petit moviment de cap com a assentiment, va aixecar-se i marxà. Va tornar a casa amb la tènue llum dels fanals del carrer com a única companyia. Era molt tard, i s’havia fet fosc.
Va entrar a casa, però sense obrir cap llum. La foscor, si bé accentuava el dolor, la feia sentir més emparada. No havia menjat res en tot el dia, tot i que tan sols va poder veure’s un got de llet. Tenia l’estómac com un puny. Es va asseure al sofà, pensant sense pensar. El dolor recorria cada una de les cèl·lules del seu cos, i una immensa buidor la rodejava. Se sentia irremediablement sola. Ho havia perdut tot. Avis, pares, amics... tot se li havia escapat de les mans com efímeres flors de primavera. I ara, Ell. Ho havia perdut tot. Ni tan sols podia dir-se que tingués una pàtria, doncs no era d’aquí, i les fines arrels que la mantenien unida a aquella ciutat acabaven de ser sepultades sota quilos de terra, amb Ell, al cementiri. Ja no li quedava res. Foscor i pluja.
Va tancar els ulls, conscient de que els records tornaven, a poc a poc, a emplenar la seva ment. No podia evitar-ho. Com representava que podia continuar vivint si tot al seu voltant es pansia i moria? Com podia sentir de nou alegria o felicitat? A vegades li havien dit que s’aïllava de la resta per pròpia voluntat, que no deixava que l’ajudessin. Com volien que s’obrís al món si quan ho feia la destrossava d’aquesta manera? Que cruel dir-li que era culpa seva. Que cruel, insinuar que li agradava aquell dolor. Sempre acabava sola, fos com fos, i estimés a qui estimés. Eterna pluja dins del pit. Era per culpa de tot això que havia agafat com a defensa la rutina, el distanciament i havia silenciat tots els seus pensaments. No tenia cap altra opció.
L’única persona que havia intentat i aconseguit acostar-se-li en tots aquells anys era Ell, i al final havia mort, com tot el que ella estimava. Ni tan sols li havien donat temps per aprendre a viure com Ell li ensenyava, amb un somriure als llavis i un petit sol en l’interior. Ni tan sols això. Poc menys d’un any no era temps suficient per a canviar tota una vida, i era tot el que li donaven. Pluja.
L’albada la va sorprendre en el sofà encara, desperta. Havia tingut un son molt superficial i gens reparador. Va mirar al seu voltant, sense saber què fer. Sabia que fer alguna cosa era l’única manera d’impedir més pensaments. L’últim que volia ara eren més records i emocions. Amb el temps havia arribat a la conclusió que és millor no pensar quan el dolor i el sofriment emplenen la teva vida. L’oblit és l’únic que dóna pau a una vida de misèries. Però sabia que la consciència torna, tard o d’hora, i que només hi ha una salvació possible.
Ella no tenia prou forces per mantenir l’oblit a ratlla i ràpidament la consciència va tornar amb tot el seu amarg pes. No podia continuar vivint com fins ara, aïllada del món. Ell li havia ensenyat una altra vida d’alegria i ara no podia tornar a allunyar els records. No, no podia tornar a viure d’aquella manera, i tampoc de l’altra. Ah, maleïda pluja. No podia viure feliç, però tampoc li deixaven viure aïllada. No ara. La pluja amarava cada un dels racons del seu ésser.
Va sortir de casa, encaminant-se cap a un penya-segat que hi havia a prop. Era un lloc preciós: el mar, els arbres, el Sol enlluernador sobre les onades, els ocells, la brisa. Allà Ell li havia fet veure la bellesa del món. Allà l’havia besat per primer cop. Ah, ment traïdora, quin dolor el punyal dels records clavat al cor! L’aigua en mullava l’empunyadura, impedint-li d’arrancar-se’l.
El mar la mirava des del fons del precipici, tan meravellós. I tan terrible: podia donar-t’ho tot o deixar-te en la misèria. Qui sap perquè amb ella havia escollit la segona opció. Li arribava la seva eterna remor, però no entenia les seves paraules. Sabia que la gent la jutjaria per la seva decisió, però estava segura dels seus actes. Podia estar desesperada, però no per això havia decidit el que estava a punt de fer. Simplement, no li quedava res. I no podia viure amb el pes de la memòria. Estava buida de tot. No hi havia res on pogués agafar-se, ni que pogués estimar. Foscor i pluja, res més. Una veueta interior li va dir que podia haver-hi altres solucions, que hi havia gent que vivia amb un pes més gran que el que ella duia. Però no, ella ja havia aguantat suficient. No volia res més. Fins que l’havia conegut, sempre havia viscut apagada, vivint la vida sense viure-la. Això li ajudava a seguir endavant. Així suportava millor la seva trista vida. Però després d’haver-lo conegut, ja no podia continuar igual. Tampoc podia continuar d’altra manera. Si la seva vida havia tingut algun objectiu, era haver-lo conegut a Ell i haver entès la importància d’aquest encontre. Mai havien existit somnis per a ella, així que, ¿quina importància tenia l’avui o el demà? No volia convertir-se en el que es convertia la resta de la gent amb el pas dels anys, en rutina perpetua, fins a la mort. No. Li havien permès veure-hi més enllà a causa del dolor, veure altres sortides. Ho havia perdut tot. Ja no hi havia res que pogués convèncer-la de quedar-se. Se sentia tranquil·la. Va agafar aire, i el va deixar anar en un suau sospir. I va caminar endavant. La brisa la va embolcallar mentre queia, amb tendresa, com si fos la mare que havia perdut. El vent li xiuxiuejava paraules de consol, i la mar i els ocells li cantaven una preciosa cançó de comiat. Per fi se sentia lliure. Ara podria formar part del Tot, sense dolor. Ara ja no existia el punyal, ni la misèria. Ara no hi hauria mai més dolor, ni foscor, ni pluja. Ara tot era blau. Ara era la vida, la pau, l’oblit. Ara, era amb Ell.
La pluja del seu cor va calmar-se a la fi, fonent-se amb la tèbia aigua que l’envoltava. Ara, tot era mar.
