Records d'ahir, realitats d'avui

Aquest relat el vaig escriure a segon d'ESO. També era un treball de classe, i el van enviar al concurs El gust per la lectura. Vaig quedar Finalista primera, a nivell de catalunya, i competint amb un rang d'edats des de segon d'ESO a segon de Batxiller ^^' Era un concurs injust, sí. Però estic molt orgullosa d'aquest relat. És dels primers que vaig fer. La temàtica és social, perquè havia de complir les exigències del concurs. M'ho vaig passar molt bé escrivint-lo, i n'estic molt orgullosa. Em va fer adonar-me que realment m'agradava això d'escriure.

***

“...tràgiques imatges les que acabem de veure, que fan referència a l’actual estat del país, on els immigrants arriben cada dia amb miserables pateres que moltes vegades els duen a la mort. Ahir, els cossos policials de la platja de Elegido en van localitzar una a la deriva. S’han trobat alguns dels cossos, però encara s’ignora el parador dels restants. Tan aviat com sapiguem alguna altra novetat, informarem. Per ara, passem a la noticia...”

Vaig tancar la televisió. Premsa sensacionalista. Informaven sobre una solitària patera mentre no gaire lluny la gent moria en massa. Vaig sospirar. No costava pas tant deixar-los venir en comtes de retornar-los cada cop. Actualment els immigrants eren un gran problema. Arribaven en condicions precàries, i quasi sempre els obligaven a tornar. Vaig aixecar-me de la cadira on havia estat escrivint. Volia fer un petit passeig i anar a veure una amiga. Els anys em pesaven, però encara no havia perdut l’opressió als llocs tancats ni les ganes de caminar. La veritat es que em trobava cansada, però volia visitar Júlia. Vaig sortir de l’edifici, i vaig travessar el carrer de davant. En arribar a l’altre costat vaig veure les flors que en Guillem tenia a l’entrada de la seva botiga; grogues i tan brillants pel Sol que hi incidia.... em trobava a prop del foc que acabava d’ocasionar la bomba que havia explotat davant de l’hotel Kontum. En un moment, tot havia quedat en ruïnes, tot al voltant d’aquell hotel. Per tot hi havia morts, o pobres desgraciats que eren al costat de l’hotel i que ara estaven mutilats, sagnant, al terra. Era horrible de veure. Jo em trobava al terra de la cafeteria del davant, envoltada de trossos de vidre que havien creat les finestres en trencar-se. Tothom cridava, se sentien sirenes... em movia com en un somni, a batzegades, sense ser del tot conscient del que feia. Sentia els clicks de la càmara que jo mateixa disparava, però no era conscient del que fotografiava. Tot el que veia era tan horrible... veia flors pansides al costat de la carretera. Trencades. Flors.... que brillaven tant que enlluernaven. Vaig seguir caminant, amb una estranya sensació de buidor al cor. No volia recordar. La gent em saludava mentre caminava; persones que em trobava cada dia, que apreciava. Persones.... persones que ja no tornaria a veure mai més, amb qui no podria tornar a parlar; morts que recorrien el meu pensament, suplicant, gemegant. Persones involucrades en una guerra, un joc en el que no coneixien les regles i en el qual ells eren els peons, les víctimes. Els soldats, amb fusells i armes per l’estil, es passejaven pel carrer, vigilant. La gent tenia por. Els khmers rojos arrestaven a qui consideraven sospitós, sense que poques vegades tal persona tornés a veure’s mai més. Persones que jo coneixia, que m’havien ajudat algun dia o que em trobava cada matí. Persones que em parlaven.... Ghanima em va saludar. Era una noia força jove, d’uns 20 anys com a molt. Un dia la vaig defensar davant d’uns nois que l’insultaven, per molt que no fos gaire, la meva influència. Era musulmana. Molta gent es fixava només en això, quan la veia; en canvi, en el fet que era una noia molt simpàtica, amable i agradable ben poca gent s’hi fixava. Era increïble veure com de cega estava la societat; tot i que només calia obrir un llibre d’història per adonar-se’n. Al cap de poc temps de caminar, ja vaig entrellucar el pis. Una nena petita corria pel carrer, cap a la seva mare.... aquella nena que corria, despullada, pels carrers d’aquella ciutat en ruïnes, enmig de la por i la desolació. Els bombarders estadounidenses havien bombardejat aquell poble en un error de coordenades. Ara els supervivents corrien per la carretera bruta, plens de sang. Els nens cridaven, plorant per allò que havien perdut, seguits per els pocs adults que n’havien sortit indemnes. Però aquella nena... mai podria oblidar aquella expressió, tot hi que la veia a través de l’objectiu. Una nena condemnada, marcada per la guerra.... per fi vaig arribar al seu edifici. Vaig trucar al timbre i una veu metàl·lica em va respondre a través de l’interfon. Vaig decidir pujar per les escales. Per un pis no aniria amb ascensor. Em vaig agafar a la barana de l’escala amb la mà esquerra, fregant-me-la una mica amb l’altra mà. Em notava el braç esquerra entumit. A pas de tortuga, per fi vaig arribar a dalt. La Júlia va obrir-me. Vaig fer un pas endavant per entrar al pis, però... vaig notar que em fallaven les cames, que queia i que no podia aguantar-me de peu. Una suor freda em recorria el cos. Com en una pel·lícula, amb el volum molt baix, vaig adonar-me que la Júlia venia i em parlava, però no em veia capaç de contestar. La vista se’m va ennuvolar... vaig caure en un somni profund; un somni del qual no em despertaria, en el qual no caldria reviure-hi cada cop aquells maleïts records, per despertar-me després en un món ple de conflictes que no sabien arreglar. Un somni, només un somni...

* * *

Barcelona, 30 de març 2005

Estimada Helena;

Ja ho veus, t’escric, per avorrir-te altre cop amb les meves penes i els meus pensaments. Avui hi he tornat a somiar. Els records ocupen gran part dels meus pensaments, ara que em faig gran i estic sola. Dia a dia, hora a hora revisc aquelles imatges que fa tant de temps que vaig cremar, per por de haver de veure-les mai més. Tenia poc més de 22 anys, quan em van oferir aquell reportatge i vaig marxar com a reportera de guerra a fer fotografies al Vietnam. Aquells anys van ser horribles; massa durs per a una noia jove que encara no coneixia les injustícies de la vida. Mai ho he pogut oblidar. Mai. Odio les guerres i els seus causants. Actualment he vist molts conflictes. Tant absurds, que em sorprenc que uns éssers com els humans no només no els sapiguem resoldre, sinó que a més siguem els seus causants. Potser es que no som tant perfectes, al cap i a la fi. M’agradaria despertar un dia i saber que ningú es mor injustament; que no hi ha guerres per les quals lluitar; que no hi ha por, tortures o morts. M’agradaria, però se que moriré sense veure-ho, per ara. Masses conflictes per solucionar. Tot hi així, el meu cor mai perd l’esperança de la Pau; de viure en un món on tothom fos considerat igual i no es discriminés a ningú. Un món on no hi haguessin guerres. Un món, simplement, feliç.

Mireia.

Mireia va néixer el 8 d’octubre de l’any 1941 i va morir el dia 30 de març del 2005, per un atac de cor. En un passat, va ésser reportera de guerra i fotògrafa a la guerra del Vietnam. Actualment restava retirada.