Em mires i no em veus. Em mires i només veus el que sóc externament, el meu cos, els meus gestos, les meves paraules... Ignores, qui sap si expresament, tot allò que et dic entre línies, entre silencis. Ignores el veritable sentit dels meus gestos, no pots escoltar allò que els meus llavis et diuen sense paraules. Ignores la meva mirada perduda, trista, desesperada. Em mires i no em veus. No t'adones de tot allò que intento fer-te veure, de tot allò que vull dir, però que no puc pronunciar. Et negues a mirar més enllà del que aparento, per no descobrir el que realment sóc. No entens que necessito desesperadament que em comprenguis. No entens que moro cada cop que callo, que amb cada silenci la tristesa dels meus ulls creix. Que sóc incapaç d'alliberar-me sola. Necessito que em miris i llegeixis tot allò que no se dir. Necessito que facis tot allò que jo no m'atreveixo a fer. Que escoltis les meves paraules callades, totes aquelles paraules que crido en silenci, desesperada. No se seguir sola. Necessito que trenquis la gàbia que em té presa. Que m'abracis i que em diguis que m'entens, o que vols entendre'm.
Però em mires i no em veus.
I jo em moro, lentament i inexorable, cada cop que em mires i ets incapaç de veure'm.
Em mires... però no em veus.
